Artículo: Educació a L'India (por M. del Mar Gargallo)

Una gota marca la diferència

El treball de ONGs i voluntaris ha fet molt per l’educació a l’Índia

L’educació pot ser la diferència entre una família pobre i una família de classe mitja. És el pilar fonamental de tota societat; sense ella, la societat no avança, el món no millora. Per això ONGs i voluntaris arreu del món lluiten diàriament perquè els nens i nenes dels països amb menys recursos com ara l’Índia, puguin rebre una formació digna que els permeti, en un futur, portar el seu país cap a una situació millor.

La població de l’Índia arriba, actualment, quasi als 1.200 milions de persones. D’aquests, més del 80% ha de subsistir amb menys de dos dòlars al dia. Malauradament, aquest percentatge és la principal causa d’altres dades igualment descoratjadores. Una d’elles és que tan sols el 47,8% de les dones està alfabetitzada, una xifra bastant lluny del 73,4% dels homes que, tot i així, continua sent un percen­tatge força reduït. Hem de pensar que a l’Índia encara hi ha una forta i marcada estructura de classes, on les famílies més pobres, els anomenats intocables o dalits, necessiten totes les mans possibles per poder alimentar tota la família, entre elles les dels nens, i sobretot les nenes, molts dels quals es queden a casa treballant i no van a l’escola.

Aquesta situació, però, pot anar canviant, sobretot si tenim en compte la nova llei d’ensenyança bàsica obli­gatòria que va entrar en vigor l’abril del 2010 i que se suma a tot el treball i esforços d’un nombre important de ONGs i associacions, que porten anys fent tot el possible perquè els fills de les famílies que estan a la base de la piràmide social deixin de treballar i puguin accedir a una formació primària i secundària. Un dels prin­cipals instigadors d’aquestes iniciatives va ser Vicenç Ferrer amb la seva Fundació, creada el 1978, una de les ONGs més importants operant avui dia al país, especialment a la regió de l’Anantapur, una de les zones més pobres de l’Índia. Però no n’és l’única, ni molt menys.

La Fundació Vicenç Ferrer té diversos projectes educatius, entre ells el crear escoles pont i complemen­tàries per tal d’alfabetitzar aquells nois i noies que es van perdre en el seu moment l’escola primària. Ara bé, també s’ha de destacar la feina de moltes altres organitzacions que realitzen tasques significatives, com ara Oxfam i Unicef, i d’altres no tan conegudes i centrades exclusivament en l’Índia com Akshy India, que té un programa destinat específicament a l’educació dels dalits; Haribala, que significa filla de Vishnu, déu de l’hinduisme, en Tegulu; i Semilla para el cambio, que centra les seves actuacions a l’àrea de Benarés, a l’estat de Uttar Pradesh.

Totes aquestes associacions i organitzacions sense ànim de lucre actuen en estreta relació amb les ONG locals, ja que els membres d’aquestes entitats coneixen millor les persones i famílies a qui ajuden, parlen el seu idio­ma i coneixen els seus costums, cosa que els beneficia a tots. A més, totes elles posen l’èmfasi

dels seus pro­jectes en una educació de qualitat, basada en l’ensenyament igualitari per a nens i nenes en matèries com les matemàtiques, la història, la llengua i la geografia. A part, moltes d’aquestes ONG també tenen com a objectiu educar els nens en certs valors i hàbits socials, així com permetre’ls desenvolupar la seva vessant més creativa amb activitats que giren entorn el món de l’art, el teatre, la dansa, la música i l’esport, entre altres. D’aquesta manera, no només s’aconsegueix l’alfabetització dels nens, sinó també la integració i cohesió entre ells.

La universitat com a procés de canvi

Niños de la India és una ONG de creació molt recent, amb seu aquí a Barcelona, fundada a finals de l’any passat i formada per set joves voluntaris entre 25 i 28 anys. L’objectiu central d’aquesta nova organització és el pagar les carreres als millors estudiants de batxillerat perquè puguin continuar amb els estudis de grau superior o universitaris, estudis que ja no són gratuïts i que, de no ser per la col•laboració de les ONG, les fa¬mílies de les castes més baixes no es podrien permetre. «El problema a l’Índia no és tant l’educació primària i secundària, sinó l’educació superior. Actualment, només el 13% dels joves indis aconsegueix accedir als estudis universitaris a causa de la falta de recursos econòmics», ens diu un dels fundadors de l’organització, Pedro Almeida. Aconseguir que els nois i noies dalits tinguin una carrera universitària és «un procés transfor¬mador», diu Almeida, ja que anar a la universitat després els obre les portes a llocs de treball qualificats que els permeten guanyar al mes el mateix que guanyen els seus pares en un any. I d’això, gran part de les famílies índies en són conscients, «està molt ben vit per la societat que un jove pugui estudiar; és un valor associat al benestar i al tenir diners».

De moment, els resultats obtinguts pel projecte de Niños de la India són molt positius, ens diuen, ja que en poc temps, han aconseguit finançar la carrera universitària de 31 nois i noies sense recursos, sobretot tenint en compte que entre socis i padrins sumen solament 28 persones que participen de forma voluntària en el projecte. «Creiem que això reflecteix el fet que amb pocs diners i una mica d’esforç, es pot aconseguir molt en un país com l’Índia».